En comunicar, projectem la nostra manera d’entendre el món. Dit d’una altra manera, la forma en la qual interactuem amb “l’altre” constitueix el nucli de la nostra comunicació. En les relacions internacionals passa el mateix, les tres teories clàssiques de les relacions internacionals influeixen en les estratègies comunicatives.
Aquest blog està pensat per a introduir els estils comunicatius que són més o menys utilitzats en l’àmbit internacional en funció dels objectius i el tipus de relacions que establim amb “l’altre”. Si t’interessa conèixer més sobre com operen política, comunicació i cultura, i vols tenir eines conceptuals i exemples pràctics, no et perdis aquest blog!
Aquesta teoria proposa que els estats són els actors principals en un sistema internacional que es caracteritza per la seva anarquia, és a dir, l’absència d’una autoritat central que imposi ordre. Segons aquesta teoria, els estats operen en un context d’autoajuda, on cadascun busca maximitzar la seva seguretat i poder, recursos essencials per a la seva supervivència.
Els teòrics com Hans Morgenthau i Kenneth Waltz van analitzar com els estats adopten comportaments racionals per a manejar-se en aquest entorn competitiu. Morgenthau va identificar la política de poder centrada en la conservació i expansió del poder estatal, mentre que Waltz va desenvolupar el concepte de balanç de poder, suggerint que els estats ajusten les seves capacitats en resposta a les dels seus potencials adversaris per a mantenir o restaurar un equilibri que previngui dominacions o amenaces a la seva seguretat.
En aquest context d’equilibri, les relacions amb els “altres” es veuen com una sèrie d’accions estratègiques, com formar aliances, signar tractats i, en alguns casos, participar en conflictes, tot orientat a mantenir o millorar la posició de poder de l’estat. Aquesta visió sosté que la cooperació internacional es valora principalment quan contribueix directament als interessos de seguretat i poder de l’estat.
Imagina que dos països, “A” i “B”, competeixen per influència en una regió estratègicament vital. “A” cerca expandir la seva influència instal·lant bases militars, mentre que “B” intenta contrarestar aquest moviment mitjançant aliances amb altres estats de la regió, mostrant un clar joc de suma zero típic del realisme.
També coneguda com la Teoria de la Bala Màgica, descriu el gran impacte que els mitjans poden tenir en una audiència considerada passiva i uniforme. Sorgida durant les guerres mundials, aquesta teoria suggereix que els mitjans de comunicació tenen la capacitat de transmetre missatges que el públic general pot acceptar sense qüestionar, afectant immediatament les seves opinions i comportaments.
Aquesta teoria destaca el paper de la propaganda per a consolidar el suport als esforços de guerra i augmentar la moral nacional. Investigadors com Harold Lasswell van notar que els missatges propagandístics estaven dissenyats per a ser adoptats de manera consistent pel públic, evocant respostes emocionals dissenyades per a incitar a l’acció o canviar la percepció pública.
En l’àmbit pràctic, aquesta exposició passiva del missatge mediàtic resulta en una interpretació homogènia per part de l’audiència, la qual cosa representa una simplificació considerable de la diversitat de respostes humanes davant els mitjans. Encara que aquesta visió ha estat objecte de crítiques i ha estat suplantada per teories de comunicació més interactives i complexes, continua sent un marc referencial per a comprendre les suposicions inicials sobre la influència dels mitjans i la seva capacitat de configurar la societat de manera directa.
Durant una crisi política com la de l’exemple anterior, el govern d'”A” utilitza els mitjans estatals per a difondre propaganda que presenta a “B” com una amenaça imminent, esperant que el públic absorbeixi aquests missatges i doni suport a accions governamentals sense crítica, reflectint la dinàmica de l'”agulla hipodèrmica”.
Tant el realisme en relacions internacionals com la teoria de l’agulla hipodèrmica presenten una perspectiva determinista i autoritària sobre el control i la influència. El realisme se centra en com els estats busquen maximitzar el seu poder i seguretat, considerant la guerra i la competència com a elements inevitables en un sistema internacional anàrquic. En paral·lel, la teoria de l’agulla hipodèrmica suggereix que els mitjans actuen com a eines de control directe i unidireccional sobre una audiència passiva, capaces d’injectar missatges que són assimilats de manera uniforme i sense espai per al diàleg o la resposta.
Aquesta sinergia i manera d’entendre l’altre requereix mantenir secrets d’Estat i emfatitzar la seguretat nacional, relegant als ciutadans a mers receptors de les polítiques governamentals sense oportunitat de feedback o participació activa. Més endavant, veurem altres escoles que promouen un diàleg obert i la retroalimentació com a pilars per a una comunicació efectiva i respectuosa entre els estats i els seus ciutadans. Aquesta evolució reflecteix un reconeixement creixent que la legitimitat i la influència sostinguda depenen no sols del poder coercitiu sinó també del consens i la col·laboració.
Aquesta teoria considera les interaccions internacionals com a complexes i multifacètiques. A diferència del realisme, que veu a l’estat com l’actor principal en un sistema anàrquic, la teoria liberal identifica a una diversitat d’actors (estats, organitzacions internacionals, ONGs i corporacions multinacionals) com a influències significatives en la formació de normes globals i la promoció de la cooperació.
Pensadors com Robert Keohane i Joseph Nye han contribuït significativament al desenvolupament d’aquest enfocament, especialment mitjançant la proposta de la ‘interdependència complexa’ en la seva obra conjunta ‘Power and Interdependence’. Ells sostenen que les connexions econòmiques, socials i polítiques entre països redueixen l’eficàcia de les estratègies basades en el poder dur i fan que la cooperació pacífica sigui més viable i sostenible. Aquesta anàlisi és especialment pertinent en el marc de la globalització, caracteritzat per intensos fluxos transfronterers de capital, productes, idees i persones.
A més, les institucions internacionals i els règims legals faciliten la cooperació i gestionen conflictes de manera pacífica i predictible. En la pràctica, promou l’ús de la diplomàcia, el comerç i el diàleg internacional en la qual diversos actors col·laboren a l’hora de resoldre disputes i fomentar aliances en desafiaments comuns com el canvi climàtic, la desigualtat econòmica i les crisis humanitàries, subratllant que la seguretat i el benestar d’una nació estan vinculats a l’estabilitat i prosperitat globals.
Suposem un tractat de lliure comerç entre els països “A” i “B”, que també involucra a diverses organitzacions internacionals i ONGs que promouen el desenvolupament sostenible. Aquest tractat no sols busca la reducció de barreres comercials, sinó que també estableix normatives comunes per a la protecció ambiental, demostrant com la cooperació pot facilitar tant el creixement econòmic com la responsabilitat social i ambiental.
Aquest marc reconegut dins del camp de la comunicació explica el paper influent dels mitjans en la configuració de l’agenda pública. Planteja que, si bé els mitjans, moguts a vegades per agendes polítiques o econòmiques, no poden controlar el que el públic pensa. Per aquest motiu, trien ressaltar unes certes narratives mentre minimitzen unes altres, subratllant la dinàmica de poder dins de la comunicació i el seu efecte directe en la formació de l’opinió pública i les decisions polítiques.
Formulada en la dècada de 1970 per Maxwell McCombs i Donald Shaw, la teoria il·lustra com la presentació de notícies per part dels mitjans estableix una jerarquia d’importància per als temes en l’agenda pública, afectant la percepció de la seva rellevància a través de la freqüència i prominència de la seva cobertura.
El paper dels mitjans en la configuració de l’agenda pública és crucial especialment durant períodes d’eleccions, crisis polítiques o debats socials intensos, ja que l’atenció enfocada en uns certs temes pot orientar el discurs públic cap a adreces específiques, a vegades deixant altres assumptes d’igual importància en un segon pla.
En el context del tractat de lliure comerç esmentat anteriorment, els mitjans de comunicació en tots dos països “A” i “B” enfoquen la seva cobertura en els beneficis econòmics de l’acord, especialment en com pot generar ocupació i fomentar la innovació. No obstant això, també donen espai a debats sobre les implicacions ambientals, la qual cosa porta el públic a considerar no sols els avantatges econòmics sinó també les responsabilitats ecològiques associades al tractat.
El liberalisme i la teoria de l’establiment de l’agenda convergeixen en la importància de la diversitat de veus i la interacció en la construcció de la realitat i la política. Aquesta interacció facilita un entorn més ric i matisat, on la influència s’exerceix no sols a través de la imposició, sinó a través del consens i la rellevància dels temes impulsats pels mitjans. Aquest enfocament ressalta la capacitat dels mitjans per a actuar no sols com a miralls de la realitat existent, sinó com a formadors de la realitat mitjançant la selecció i l’enfocament dels temes que modelen les percepcions públiques i les polítiques internacionals.
Aquesta teoria revisa les premisses convencionals en Relacions Internacionals, emfatitzant que les estructures de poder i les polítiques globals emergeixen significativament d’interaccions socials i culturals. Aquesta teoria sosté que no sols les capacitats materials com l’economia o la força militar defineixen l’ordre mundial, sinó també les idees, creences i identitats que els actors internacionals expressen i comparteixen.
Teòrics com Alexander Wendt i Nicholas Onuf han explorat com les relacions internacionals són modelades per interaccions socials, les quals configuren la percepció col·lectiva de les possibilitats dins de la política global. Wendt, en la seva obra “Social Theory of International Politics”, descriu als estats no com a entitats racionals aïllades, sinó com a actors les identitats i les accions dels quals són producte de les seves interaccions mútues.
En aquest context, el sistema internacional és vist com una cosa dinàmica i en constant redefinició a través del discurs i les pràctiques socials. Això abasta la manera en què les nacions s’entenen mútuament, defineixen els seus rols i amenaces, i com estableixen les seves polítiques. Per exemple, les normes internacionals sobre drets humans i la sobirania s’han desenvolupat socialment al llarg del temps i continuen evolucionant mitjançant el diàleg i els conflictes entre estats i altres actors internacionals.
Els símbols i narratives emprats per líders polítics i mitjans de comunicació, a més de reflectir la realitat, també participen activament en la seva configuració, influenciant les percepcions i accions tant de governs com de ciutadans.
En una crisi diplomàtica entre els països “A” i “B”, on tradicionalment han existit tensions, una sèrie de diàlegs culturals i intercanvis educatius comencen a canviar la percepció pública mútua. Aquests programes, secundats per ONGs i organitzacions internacionals ajuden a redefinir a “A” i “B” com a socis potencials en la promoció de la pau regional i el desenvolupament sostenible.
La Teoria de l’Enfocament Narratiu proposa que la comunicació i els mitjans van més enllà de simplement reflectir esdeveniments, construint activament la realitat a través de les històries que trien contar i com les presenten. Aquest marc sosté que les narratives, difoses a través dels mitjans, la política i la cultura popular, són eines clau que a més de modelar percepcions i comportaments públics, també poden redefinir problemes socials i polítics, oferint noves solucions.
Per exemple, la forma en què es relata una crisi econòmica o una emergència humanitària pot canviar significativament la comprensió pública i la resposta a aquestes situacions, destacant el poder del ‘soft power‘ en la diplomàcia i la política global.
Finalment, la Teoria de l’Enfocament Narratiu ens recorda la responsabilitat que tenen els creadors de narratives, des de polítics fins a periodistes i cineastes, en la construcció de la realitat social. Reconeix que les històries predominants en el discurs públic no sols reflecteixen el món, sinó que també tenen el poder de transformar-lo, ressaltant la necessitat d’una comunicació acurada i ètica en la configuració de les nostres realitats compartides.
Els mitjans als països “A” i “B” emeten documentals i sèries que mostren històries d’èxit i cooperació entre els dos països. Aquestes narratives ressalten els beneficis de la col·laboració i la interdependència, influenciant l’opinió pública cap a una visió més positiva de la relació bilateral, la qual cosa facilita una major obertura i cooperació en futures negociacions polítiques i econòmiques.
Totes dues teories il·lustren la importància dels factors immaterials en les relacions internacionals. Mentre que el constructivisme enfoca com les identitats i normes són cocreades i mantenen l’estructura de la política internacional, la teoria de l’enfocament narratiu demostra el poder dels mitjans i la comunicació per a modelar aquestes percepcions i realitats. Combinades, ressaltem el paper del diàleg, l’educació i la narrativa mediàtica.
Espero que aquesta introducció a les principals teories de les relacions internacionals, i la forma en la qual elles expliquen els objectius i tècniques dels actors internacionals a l’hora de relacionar-se entre ells, pugui donar-te algunes respostes als diferents enfocaments que es dona a la comunicació.
Si tens dubtes o suggeriments a l’hora de posar en pràctica aquestes teories, et convido a connectar amb mi ara en Linkedin.
Tenim més dades que mai, però la confiança entre països està en mínims històrics. Brasil, Índia i Colòmbia van demostrar que el coneixement compartit horitzontal construeix col·laboracions sostenibles on els informes arxivats fracassen. Com ho van fer?
El storytelling crea connexions emocionals, mentre que el storydoing impulsa l’acció. Descobreix com aplicar-los per enfortir les teves estratègies i generar resultats tangibles en la teva comunicació.
Tenir moltes dades no vol dir comunicar bé. Descobreix com transformar la informació en comunicació efectiva i assolir estratègies amb impacte.