En projectes socials i culturals, els testimonis funcionen. Ja sigui per explicar un problema complex en dos minuts, per acostar una realitat llunyana o per donar vida a un informe. El risc és que, quan funcionen massa bé, també poden fer mal.
Mal a la persona que explica la seva història (per exposició, estigmatització o pèrdua de control). Mal a la seva comunitat (per simplificació o mirada paternalista). Mal a l’organització (per pèrdua de confiança quan algú sent que la seva veu es va fer servir com a recurs).
Aquest blog no va de “storytelling” ni d’“advocacy” en el sentit habitual. Va d’una altra cosa: governança ètica del relat humà.
És a dir, regles clares per recopilar, editar i publicar històries sense convertir la gent en material de comunicació.
La majoria de problemes no venen de la mala intenció. Venen de la pressa, del format i del desequilibri de poder.
Una història “que funciona” sol tenir tres ingredients: emoció, claredat i un arc narratiu. Però la vida real gairebé mai cap en un arc narratiu sense retallades. Aquí apareix el risc invisible: perquè el públic entengui ràpidament, tu simplifiques; perquè la història impacti, tu intensifiques; perquè sigui compartible, tu retalles context.
El Comitè Internacional de la Creu Roja (CICR) va publicar el 2024 unes directrius molt clares sobre recollida ètica de contingut per a comunicació pública: dignitat, cura, consentiment informat i atenció especial a grups vulnerables, també en la fase d’edició i postproducció.
Aquest enfocament posa el focus on toca: el problema no és “explicar històries”, si no és com les reculls i quines conseqüències tenen.
Un altre marc útil, molt utilitzat per organitzacions internacionals, és el Codi de Conducta de Dóchas sobre l’ús d’imatges i missatges: insisteix a respectar la dignitat, evitar estereotips o sensacionalisme i representar les situacions amb el seu context, no com una postal emocional.
Quan aquesta cura falla, solen passar coses molt concretes:
Res d’això s’arregla amb un “formulari signat” si el procés no és digne.
No necessites un manual etern. Necessites sis principis que puguis aplicar sempre, fins i tot amb poc temps.
Consentiment real vol dir que la persona entén què passarà amb la seva història.
Entén on es publicarà, durant quant de temps, si hi haurà traduccions, si podrà circular fora del teu control i si hi ha opció d’anonimat.
El CICR subratlla el consentiment informat com a base i recorda que amb grups vulnerables cal extremar la cura.
I, des del vessant legal, el Reglament General de Protecció de Dades (RGPD) europeu deixa una idea molt útil per a comunicació: retirar el consentiment ha de ser tan fàcil com donar-lo.
Un truc que funciona: en comptes de preguntar “hi estàs d’acord?”, pregunta “com ho has entès?”. Si no ho poden explicar amb les seves paraules, no hi ha consentiment real.
Capacitat de decisió vol dir que la persona decideix què explica, què no explica i com se l’anomena. També vol dir que no empenys la història cap al guió que a tu et convé.
Si el testimoni només mostra manca, patiment o dependència, hi falta autonomia i veu pròpia. La dignitat no és “parlar bonic”: és mostrar la persona amb capacitat de decisió, encara que el context sigui difícil.
Això connecta amb bones pràctiques periodístiques quan es treballa amb menors: UNICEF insisteix a representar sense comprometre drets ni benestar, i a protegir especialment infants i joves en la manera d’informar.
El Codi de Dóchas ho diu sense embuts: cal representar la situació en el seu context immediat i més ampli per millorar la comprensió, i evitar missatges que estereotipin o discriminin.
Context no vol dir afegir un paràgraf acadèmic. Vol dir el mínim perquè el públic no tregui conclusions falses. Per exemple:
El context també protegeix la persona: evita que sembli “culpa individual”.
Hi ha paraules que es queden. “Vulnerable”, “beneficiari”, “marginal”, “sense recursos”. Algunes són útils en informes, però en comunicació pública poden fixar identitats.
No estigmatitzar vol dir revisar el llenguatge i l’enfocament perquè no redueixi la persona a un tret: pobresa, migració, discapacitat, trauma.
Si tens dubtes, prova aquesta pregunta: li agradaria a aquesta persona ser presentada així en una sala on hi ha la seva comunitat? Si la resposta et fa sentir incòmode, toca reescriure.
Aquest principi evita molts danys a llarg termini. Les persones canvien d’opinió. Canvia el seu context. Canvien els seus riscos.
El RGPD recull explícitament el dret a retirar el consentiment en qualsevol moment i la idea que retirar-lo ha de ser fàcil.
En comunicació, l’estàndard pràctic seria: explicar des del principi com es retira, a qui s’ha d’escriure i què pots fer (retirar la publicació, esborrar de canals propis, aturar reutilitzacions futures).
No prometis l’impossible (no pots controlar captures o republicacions), però sí el que està a les teves mans.
Aquest punt canvia el to de tota la relació. Revisió vol dir que la persona veu (o escolta) com queda la seva història abans de publicar-se, especialment si pot afectar la seva seguretat, reputació o benestar.
La revisió no és “demanar permís dues vegades” per burocràcia. És evitar sorpreses i corregir interpretacions que, en edició, de vegades s’escolen sense mala intenció.
Aquí tens un procés senzill que pots aplicar tant si fas una entrevista escrita com si graves vídeo o foto.
Abans de parlar amb ningú, aclareix tres coses internament:
Prepara també un consentiment en llenguatge normal. Dos paràgrafs, no dues pàgines. I defineix des de l’inici la “porta de sortida”.
Si hi ha menors o persones especialment vulnerables, apuja l’estàndard. La Federació Internacional de Societats de la Creu Roja i de la Mitja Lluna Roja (IFRC) recorda que no s’ha d’entrevistar o fotografiar menors sense el consentiment previ del tutor legal, i que fins i tot entrevistes “anònimes” poden permetre la identificació per detalls.
A la conversa, explica primer el marc: on sortirà, què poden decidir i què poden aturar.
Després, deixa que la persona marqui el ritme. El teu paper és acompanyar, no dirigir. Si notes senyals d’incomoditat, no insisteixis. I si el tema és sensible, evita preguntes que obliguin a reviure el trauma “perquè quedi més potent”.
En foto i vídeo, aquest punt és clau: moltes persones accepten l’entrevista, però no són conscients del que implica una imatge pública. El CICR insisteix en la cura també en la captura i en el tractament posterior del material.
Abans de publicar, revisa amb dues ulleres:
Aquí també es decideix el nivell d’identificació: nom real, inicials, pseudònim, rostre visible, desenfocament, veu modificada. No és paranoia: és prevenció.
Quan treballes amb menors, UNICEF recorda el deure de protegir drets i benestar en la manera de representar.
Abans de publicar, comparteix la versió final amb la persona (quan sigui viable) o, com a mínim, els extractes clau i les imatges. Si corregeixen alguna cosa, escolta: de vegades detecten riscos que tu no veus.
Després de publicar, deixa un canal obert per revocar o ajustar. I arxiva el material amb cura: qui hi té accés, on es guarda, durant quant de temps.
Això és governança: no es tracta de “nosaltres som bona gent”, es tracta que el sistema no deixi ningú desprotegit.
Sobre el consentiment
Sobre la capacitat de decisió
Sobre el context
Sobre l’estigma i el llenguatge
Sobre seguretat i privacitat
Sobre la revisió
Si aquest checklist t’obliga a reescriure una part, és un bon senyal: t’estàs prenent seriosament la dignitat.
Els testimonis no són contingut per a màrqueting i comunicació. Són persones que et presten una cosa fràgil: la seva veu, la seva imatge, una part de la seva vida. Quan l’organització ho gestiona bé, el relat guanya força sense perdre humanitat. Quan ho gestiona malament, la història pot “funcionar” i, així i tot, deixar danys.
Si et ve de gust, explica’m a LinkedIn quina part et resulta més difícil quan treballes històries humanes: el consentiment, l’equilibri entre emoció i context, o la revisió final abans de publicar.
La cultura no repara l’espai comú perquè tanqui conflictes ràpidament, sinó perquè pot obrir reconeixement, presència compartida i aprenentatge institucional.
L’alfabetització mediàtica no hauria de sonar a sermó. El seu valor és ajudar les persones a llegir, preguntar, contrastar i participar millor. Detectar un rumor és el punt de partida, no la destinació.
La diversitat de veus en un programa multiactor no és el problema. El problema és l’absència d’una arquitectura que les organitzi sense apagar-les. Com dissenyar coherència narrativa quan diversos actors, lògiques i audiències han de comunicar un mateix programa sense fragmentar-se ni uniformitzar-se.