La comunicació, com a reflex de la nostra societat, ha experimentat una transformació radical en les últimes dècades. Aquest canvi ha estat impulsat per la revolució digital, que ha alterat no només com ens comuniquem, sinó també la naturalesa mateixa del nostre missatge i audiència.
Als anys 90 i principis dels 2000, la comunicació estava dominada pels mitjans tradicionals: televisió, ràdio i premsa escrita. Aquests mitjans oferien un flux d’informació unidireccional, on el públic era principalment un receptor passiu. L’arribada d’Internet i, més tard, de les xarxes socials, va canviar el panorama. La comunicació es va tornar més interactiva, amb una audiència que no només consumia contingut, sinó que també el creava i compartia.
Aquest canvi va portar un optimisme inicial sobre el potencial democratitzador d’Internet. S’esperava que les xarxes socials i les plataformes digitals permetessin una participació més àmplia i un diàleg més obert. No obstant això, aquesta visió idealista no va tardar a enfrontar-se a la realitat. La informació va començar a ser utilitzada no només per informar, sinó també per influir i, de vegades, manipular.
En l’àmbit del desenvolupament, aquests canvis han tingut un impacte significatiu. A principis de la dècada de 2010, existia un optimisme palpable entorn de com el món digital i les xarxes socials podrien facilitar la participació i el diàleg en temes de desenvolupament global. Però, com en altres sectors, aquest camp no ha estat immune als desafiaments que porta l’era digital.
Un exemple clar d’aquest canvi es va observar després d’esdeveniments com WikiLeaks en 2018. Aquests esdeveniments van marcar un punt d’inflexió, fent que els actors internacionals tornessin a una comunicació més estratègica i controlada. La comunicació en el desenvolupament digital, que començava a integrar una comunicació oberta i participativa, va començar a enfocar-se més a controlar el missatge i gestionar la informació per a una percepció pública favorable.
Aquest enfocament ha deixat en segon pla aspectes crucials de la comunicació, com l’escolta activa i el feedback, elements essencials per entendre realment les necessitats i perspectives de les comunitats amb les quals treballem.
En la meva experiència personal, he vist com la digitalització de la comunicació ha influït profundament en les normes, valors, mètodes de treball i estructures de les institucions actives en el desenvolupament sostenible. Aquest procés, molt ben descrit en el llibre d’Ilan Manor, ‘The Digitalization of Public Diplomacy’, ha portat amb si un canvi de paradigma significatiu. Durant aquesta transició, les organitzacions han hagut d’adaptar-se a nous mètodes i estils de treball, creant diferents estils i a vegades desequilibris a l’hora de comunicar.
Alguns actors han aconseguit gestionar amb èxit el diàleg digital, mentre que altres combinen aquest enfocament amb mètodes més tradicionals de disseminació d’informació a través dels mitjans de comunicació. No obstant això, hi ha qui, conscients dels riscos d’una obertura digital, opten per limitar-se a difondre missatges que reflecteixen únicament la seva visió en canals de consum passiu.