Hi ha moments en què una institució pot dir el que és correcte i, tot i això, no aconseguir obrir conversa.
Un comunicat pot fixar posició, aclarir fets o mostrar compromís. Això importa. Però quan una comunitat està travessada per desconfiança, dol, polarització o memòries enfrontades, les paraules institucionals arriben a un terreny molt més fràgil.
Aquí és on la cultura per reparar l’espai comú comença a tenir sentit. Com una pràctica capaç de crear condicions perquè les persones puguin tornar a veure’s, escoltar-se i compartir espais abans d’exigir acords. No és decoració ni una campanya amable.
La cultura repara quan ajuda a reconèixer experiències, sostenir emocions difícils i obrir una conversa que un missatge oficial, per si sol, no pot contenir. El seu valor no és tancar ràpidament el conflicte, sinó fer-lo més habitable.
El 2022, la UNESCO va reconèixer la cultura com un bé públic global en la declaració de MONDIACULT 2022. La idea és important perquè desplaça la cultura del lloc secundari al qual moltes vegades se l’empeny: esdeveniment, celebració, programació, agenda. La situa on hauria d’estar més sovint: al centre de com una societat reconeix les seves memòries, conversa sobre les seves tensions i decideix què vol preservar.
També la Comissió Europea ha treballat aquesta relació entre cultura i democràcia. El seu informe Culture and Democracy: the evidence analitza com la participació cultural es connecta amb el compromís cívic, la vida democràtica i la cohesió social.
La pregunta útil va una mica més enllà de si la cultura ajuda a comunicar millor. L’evidència europea sobre cultura, democràcia i participació cívica apunta a una cosa més profunda: la cultura també forma part de com una societat crea vincles, confiança i participació.
Un comunicat ordena una posició. Una pràctica cultural pot obrir un espai.
La diferència sembla petita, però canvia molt el tipus de relació que es construeix amb una comunitat. Un text institucional sol parlar des d’un lloc definit: explica, respon, aclareix, promet, condemna o informa. De vegades és necessari. El problema apareix quan s’espera que aquest gest, per si sol, repari una relació danyada.
Hi ha ferides públiques que no es processen únicament amb informació. Necessiten temps, presència i formes d’expressió que permetin anomenar allò que no sempre cap en el llenguatge administratiu.
Una exposició comunitària, un arxiu viu, una lectura pública, una pràctica artística amb joves, una peça teatral o un projecte musical poden fer una cosa diferent: posar les persones al voltant d’una experiència compartida.
Aquest tipus d’espai no obliga a estar d’acord ni exigeix tancar la conversa. El seu valor és precisament aquí: permet que la resposta no hagi d’arribar immediatament.
La cultura pot oferir una mena de pausa pública. Un lloc des d’on mirar una història des de més d’un angle. Un llenguatge que permet dir “això ens va passar”, “això va fer mal”, “això no s’ha escoltat” o “això continua aquí”, sense convertir-ho tot en una consigna.
Per això, quan es parla de cultura en comunicació pública, convé evitar una temptació freqüent: tractar-la com una eina per suavitzar tensions.
Quan s’utilitza per maquillar un conflicte, la comunitat acostuma a percebre-ho ràpidament i la confiança es deteriora encara més. El seu valor no és amagar el que és difícil, sinó ajudar-nos a mirar-ho amb més honestedat.
La paraula “reparar” pot portar a equívocs. Reparar l’espai comú no significa esborrar diferències, forçar reconciliacions ni fabricar una imatge d’harmonia.
De vegades, reparar comença per una cosa molt més bàsica: crear condicions perquè una conversa pugui existir sense trencar-se en el primer minut.
En societats polaritzades, comunitats ferides o institucions amb baixa confiança pública, demanar diàleg massa aviat pot sonar gairebé agressiu. Hi ha persones que encara no se senten reconegudes. Altres senten que se’ls demana cedir abans d’haver estat escoltades. I moltes arriben a l’espai públic cansades de missatges que parlen de participació, però que ja venen amb la conclusió escrita.
La cultura pot ajudar si es dissenya amb cura. Pot obrir una zona intermèdia entre el silenci i la confrontació directa. Un espai on una comunitat no ha de resoldre-ho tot, però sí que pot començar a compartir alguna cosa: una memòria, una pràctica, una pregunta, una presència.
Això és important per a institucions, ONG i equips de comunicació pública. Perquè moltes vegades es confon reparació amb consens.
El consens pot arribar o no. La reparació, en canvi, comença abans: quan les persones senten que la seva experiència no queda fora del relat comú.
La cultura no actua de manera màgica. Quan funciona, sol fer-ho a través de mecanismes força concrets. Tres són especialment útils per pensar iniciatives culturals orientades a la confiança, la convivència o la participació: reconeixement, complexitat emocional i copresència.
El primer mecanisme és el reconeixement.
Una comunitat pot rebre dades, informes i missatges oficials, i així i tot sentir que alguna cosa essencial queda fora. La cultura ajuda quan permet que una experiència sigui visible sense haver de traduir-se immediatament a un llenguatge tècnic.
Una fotografia, una cançó, una obra comunitària, un testimoni escènic o un arxiu oral poden anomenar aspectes que una nota de premsa no pot sostenir bé: una pèrdua, una contradicció, una memòria familiar, una forma de pertànyer, una ràbia antiga.
Reconèixer implica una cosa més precisa que validar qualsevol relat sense contrast. Implica acceptar que les persones necessiten informació, però també un lloc on la seva experiència pugui entrar en la conversa pública.
Això pesa molt quan una institució intenta recompondre una relació danyada. Dir “escoltem” pot ser necessari, però no és suficient per si sol. La relació comença a canviar quan les persones perceben que alguna cosa del que viuen, recorden o temen s’ha tingut realment en compte.
El segon mecanisme és la complexitat emocional.
La comunicació institucional tendeix a buscar claredat. I està bé. Però els processos socials no sempre són clars, ordenats o còmodes. Una mateixa situació pot provocar dol, orgull, vergonya, por, humor, desconfiança i esperança.
La cultura permet que aquestes emocions convisquin sense convertir-les de seguida en un missatge únic, i és aquí on apareix una de les seves aportacions més útils. Pot sostenir ambigüitat sense semblar feble. Pot mostrar contradiccions sense resoldre-les de manera artificial. Pot obrir una conversa on l’objectiu inicial no sigui convèncer, sinó comprendre millor què està passant.
En comunicació pública, això importa molt. Quan una institució redueix una tensió social a un missatge massa net, pot perdre credibilitat. La ciutadania nota quan alguna cosa s’ha simplificat perquè encaixi en una campanya.
Una iniciativa cultural ben dissenyada pot fer el contrari: donar espai a allò que no cap en una frase perfecta.
El tercer mecanisme és la copresència. La paraula pot sonar tècnica, però la idea és senzilla: estar en el mateix lloc, al voltant d’una pràctica compartida, abans de demanar acord.
De vegades, una comunitat necessita compartir una activitat abans de compartir una posició.
Això es veu molt bé en el cas de Mostar Rock School, a Bòsnia i Hercegovina. Mostar és una ciutat marcada per divisions ètniques i per la memòria de la guerra. L’escola va néixer com un espai d’educació musical per a joves i ha estat avaluada per NIRAS amb el suport de l’Ambaixada de Suècia a Sarajevo.
El que és interessant del cas no és que la música “solucioni” una divisió històrica. Seria una lectura massa simple. El que és rellevant és com una pràctica cultural crea un espai on joves de diferents orígens poden tocar junts, escoltar-se, formar bandes, assajar i construir relacions que potser no s’haurien donat en altres entorns.
Segons l’avaluació difosa per NIRAS, gairebé el 90% dels estudiants enquestats va afirmar que l’escola els va ajudar a millorar les seves habilitats de treball en equip, i un 81% va assenyalar que els va ajudar a ser més tolerants cap a altres persones. També s’hi recull que un 83% d’estudiants va fer amistats duradores amb companys d’altres orígens.
Les dades importen, però l’aprenentatge més interessant apareix en el disseny de l’espai. L’escola no es presenta davant els joves com una iniciativa per “reconciliar-los”. Els ofereix un lloc per fer música.
Aquest disseny canvia la forma d’entrar en la conversa. En lloc de demanar als joves que adoptin un discurs sobre reconciliació, els ofereix una pràctica compartida on poden aparèixer confiança, respecte i conversa d’una manera més natural.
En poques paraules: no els demana que comencin per reconciliar-se. Els dona un espai on fer alguna cosa junts.
Una iniciativa cultural pot obrir diàleg. També pot convertir-se en propaganda si es dissenya des de dalt, amb una conclusió ja decidida.
La diferència és en com es dissenya, qui participa i quin marge existeix perquè apareguin preguntes incòmodes.
Una institució pot organitzar una exposició, un festival, una campanya cultural o un laboratori ciutadà i dir-ne participació. Però si les preguntes ja estan tancades, si les veus incòmodes queden fora o si la cultura s’utilitza per vestir una decisió presa, la comunitat ho percep ràpidament.
Quan això passa, la cultura deixa de reparar i passa a decorar una decisió que ja estava presa.
Dissenyar iniciatives culturals sense propaganda exigeix algunes salvaguardes.
La primera és començar per escoltar de veritat. Abans de decidir el format, la institució necessita entendre quina fractura vol reconèixer, qui la viu, qui ha quedat fora del relat i quins llenguatges ja existeixen en aquesta comunitat.
La segona és treballar amb mediadors culturals i comunitaris. No tot pot sortir des del departament de comunicació. Hi ha persones que coneixen els codis, les ferides, les bromes, els silencis i les tensions d’un territori molt millor que qualsevol briefing institucional.
La tercera és cuidar qui parla i qui facilita. Una iniciativa cultural pot fracassar si convida les persones correctes al final, quan tot està decidit. La participació comença en el disseny, no en la foto de tancament.
La quarta és no convertir el dolor en estètica institucional. Aquest punt és delicat. Hi ha projectes que converteixen experiències dures en peces visuals molt atractives, però deixen les comunitats en un lloc gairebé decoratiu. Si una iniciativa treballa amb memòria, desigualtat, violència o exclusió, necessita més cura que lluentor.
La cinquena és deixar espai per a l’ambigüitat. Una pràctica cultural no ha d’acabar necessàriament amb un missatge únic. De vegades, el seu valor és permetre que apareguin preguntes que abans no tenien lloc.
El Comitè Econòmic i Social Europeu ha subratllat la relació entre participació cultural i participació cívica, cohesió social i democràcia, insistint també en la importància d’evitar mesures imposades des de dalt. Aquesta advertència és molt útil: la cultura pot enfortir vincles, però perd legitimitat quan es converteix en instrument de validació institucional.
Una iniciativa cultural guanya valor quan no s’acaba en apagar-se els llums, desmuntar-se l’exposició o publicar-se el resum a les xarxes.
Si ha obert una conversa important, la institució té una responsabilitat: aprendre del que hi va aparèixer.
Aquesta és una de les parts més estratègiques i menys visibles. Moltes iniciatives culturals s’avaluen per assistència, cobertura mediàtica, satisfacció o impacte digital. Tot això pot servir. Però si parlem de reparar l’espai comú, hi ha preguntes més profundes.
Què hem sentit a dir que no sabíem?
Quina tensió va aparèixer amb més força?
Quins públics no es van sentir convocats?
Quin llenguatge institucional va generar distància?
Quins relats van conviure sense trobar-se?
Quina decisió hauria de canviar després d’aquesta iniciativa?
Aquí la cultura es connecta amb l’aprenentatge institucional. Deixa de ser un esdeveniment i es converteix en una forma de llegir millor la relació entre una institució i els seus públics.
El Consell d’Europa, a través del seu Indicator Framework on Culture and Democracy, connecta la participació cultural amb dimensions com l’obertura democràtica, la confiança en la societat, el benestar i la inclusió. Aquest tipus de marc ajuda a pensar la cultura amb més serietat, com una forma de participació, relació i aprenentatge col·lectiu dins de la vida democràtica.
Per a una institució, això implica una pregunta incòmoda, però necessària: volem que la cultura confirmi el nostre relat o que ens ajudi a escoltar millor?
La primera opció és més còmoda. La segona és més útil.
Abans de llançar una iniciativa cultural vinculada a la convivència, la confiança o el diàleg públic, convé aturar-se en algunes preguntes.
Quina fractura volem reconèixer?
No cal anomenar-la de manera dramàtica, però sí amb honestedat. Si el problema és desconfiança, memòria ferida, polarització, distància institucional o exclusió, el disseny hauria de partir d’aquí.
Qui hi ha de ser des del principi?
No n’hi ha prou amb convidar una comunitat quan el projecte ja està empaquetat. Les persones afectades haurien de poder influir en l’enfocament, el llenguatge, el format i els temps.
Què no hem d’instrumentalitzar?
Algunes experiències no es poden convertir en material de campanya. Hi ha memòries, dolors o identitats que requereixen consentiment, context i cura.
Què pot dir la cultura que un comunicat no pot dir?
Aquesta pregunta ajuda a evitar projectes decoratius. Si la resposta és “res de diferent”, potser no cal una iniciativa cultural. Cal una comunicació més honesta.
Què aprendrà la institució després?
Sense aprenentatge, el projecte corre el risc de quedar-se en gest. La cultura obre una porta, però algú ha de decidir què fer amb el que apareix a l’altra banda.
La cultura no substitueix polítiques públiques, recursos, drets ni decisions difícils. Tampoc arregla per si sola una fractura social.
Però pot fer una cosa que moltes institucions necessiten amb urgència: obrir espais on la conversa torni a ser possible.
La desconfiança, la polarització i el cansament públic no es reparen amb més missatges. De vegades cal crear experiències on les persones puguin reconèixer-se, compartir espai i mirar una tensió des d’un lloc menys defensiu.
Aquesta feina exigeix cura. També exigeix renunciar a utilitzar la cultura com a aparador.
La cultura pot reparar l’espai comú quan deixa de fer-se servir com a maquillatge del conflicte i comença a sostenir una cosa més difícil: reconeixement, complexitat emocional, presència compartida i aprenentatge institucional.
Si treballes en comunicació pública, participació o projectes culturals amb comunitats, m’interessa escoltar-te a LinkedIn: on veus avui el risc més gran: a instrumentalitzar la cultura, a dissenyar sense escoltar o a demanar diàleg massa aviat?
Et llegeixo.
Significa dissenyar pràctiques culturals que ajudin a reconèixer experiències, obrir conversa i reconstruir condicions mínimes de confiança. No es tracta de fer servir la cultura com a decoració institucional, sinó de crear espais on una comunitat pugui tornar a mirar-se, escoltar-se i compartir presència.
La cultura pot contribuir a obrir el diàleg, però no substitueix polítiques públiques, drets, recursos ni processos de mediació. El seu valor és crear condicions perquè una conversa difícil pugui començar o sostenir-se millor.
Tot comença en el disseny. Una iniciativa cultural necessita escolta prèvia, participació des de l’inici, mediadors de confiança, llibertat artística i cura amb les experiències que es representen. Si la institució ja té la conclusió escrita abans d’escoltar, la cultura es converteix en validació, no en reparació.
La cultura pot ajudar una institució a escoltar millor, reconèixer tensions i generar espais de relació menys defensius. Perquè això passi, la iniciativa ha de produir aprenentatge institucional, no només visibilitat.
La reparació cívica és el procés de reconstruir condicions de convivència, reconeixement i diàleg en l’espai comú. No implica esborrar conflictes ni fabricar consensos ràpids. Implica crear espais on les persones puguin participar sense sentir que la seva experiència queda fora del relat públic.
La Llei d’IA per als equips de comunicació va molt més enllà d’aprendre a utilitzar eines. Aquesta guia explica les obligacions de 2026 i com convertir-les en criteris clars d’ús, revisió i transparència.
Explicar una decisió pública no consisteix a sonar impecable. Consisteix a mostrar criteris, límits i retorn perquè pugui entendre’s com a raonable i responsable.
Una campanya pot tenir un missatge responsable i distribuir-se mitjançant una experiència que pressiona. La confiança també es dissenya.