En la primera part d’aquesta anàlisi vam veure com el comunicador tàctic usa la cultura com a eina per materialitzar objectius estratègics en projectes específics. Recordem el cas de Some Call Us Balkans: van dissenyar formats inclusius (fòrum mòbil, convocatòria oberta) i van crear dinàmiques de col·laboració real entre artistes locals i viatgers. Aquestes accions van generar confiança i van facilitar el diàleg intercultural.
Però hi ha un altre nivell on la cultura també destaca: com a sistema que redueix incertesa i accelera acords en contextos multilaterals. Avui veurem com els mateixos principis que vam veure a SCUB o el Louvre (crear espais accessibles, fomentar col·laboració horitzontal i demostrar resultats visibles), s’apliquen a taules de negociació, aliances publicoprivades i diplomàcia pública.
Molts processos multilaterals s’estanquen no per falta d’interès mutu, sinó per dèficit de confiança, asimetries d’informació i criteris opacs. Les parts comparteixen objectius en abstracte—”col·laboració sostenible”, “intercanvi equitatiu”—però no comparteixen senyals sobre què signifiquen aquests termes a la pràctica.
El resultat: reunions que no avancen, esborranys que circulen sense consens, i socis potencials que es retiren perquè no veuen evidència que les contraparts compliran el que s’ha acordat.
Aquest problema no es resol amb més declaracions d’intencions. Es resol construint sistemes que redueixen la incertesa: vocabulari compartit sobre què significa cada compromís, accions verificables que demostren intenció real, i mecanismes transparents de seguiment que totes les parts puguin veure.
La cultura pot operar com a sistema que redueix la incertesa seguint quatre fases verificables:
Abans de discutir continguts de l’acord, identifica què entén cada part per conceptes clau. “Transparència”, “consulta” o “terminis raonables” signifiquen coses diferents a Brasília, Brussel·les o Ciutat de Mèxic.
Eina pràctica: Llista de 5 termes crítics de l’acord → cada part descriu en 2 frases quins comportaments concrets esperen sota cada terme → comparació creuada abans de la primera reunió formal.
Transforma abstraccions en gestos tangibles que les contraparts puguin verificar. Si “compromís amb la societat civil” és un valor declarat, quina evidència concreta demostrarà aquest compromís en els primers 30 dies?
Exemple: Publicació d’actes de consulta, participació de representants locals en reunions tècniques, traducció de documents a llengües indígenes si el projecte afecta aquestes comunitats.
Dissenya fites primerenques on ambdues parts lliurin valor simultàniament. Això construeix historial de compliment sense dependre de confiança prèvia.
Mecànica: Compromís A (part 1) s’activa només quan compromís B (part 2) és visible → tots dos executables en termini curt (15-30 dies) → evidència pública de compliment mutu.
Crea canals on els actors implicats puguin veure progrés real, no només anuncis. Això manté la pressió constructiva sobre totes les parts i redueix el risc d’incompliment silenciós.
Format: Tauler de seguiment públic amb 3-5 indicadors clau actualitzats mensualment + mecanisme de retroalimentació per a beneficiaris directes de l’acord.
La cooperació cultural entre la Unió Europea i Amèrica Llatina i el Carib es va topar davant d’un repte clàssic de diplomàcia multicultural: dècades de declaracions sobre “valors compartits” i “llaços històrics” no es traduïen en col·laboració efectiva en l’àmbit d’institucions culturals, universitats i organitzacions de la societat civil.
El problema específic: Actors de 60+ països amb agendes polítiques, prioritats econòmiques i sistemes administratius radicalment diferents necessitaven coordinar recursos, compartir coneixement i generar projectes conjunts—sense estructures de governança pesades que històricament havien fracassat.
La resposta tàctica: En lloc de crear un nou marc burocràtic, el programa EU-LAC Focus va implementar infraestructura cultural lleugera basada en els quatre passos:
Mapatge d’expectatives: Estudis participatius van identificar que “cooperació cultural” significava coses diferents a Bogotà (mobilitat d’artistes) que a Berlín (accés digital a patrimoni). Es va crear un vocabulari compartit sobre tipus de col·laboració abans de sol·licitar projectes.
Demostrar compromís: Finançament inicial petit (€5.000-€15.000) amb criteris transparents i avaluació pública. Això va demostrar seriositat sense exigir compromisos institucionals prematurs.
Reciprocitat estructurada: Projectes cofinançats on institucions UE i LAC aportaven recursos equivalents (no necessàriament diners—podia ser infraestructura, temps de personal, accés a xarxes). Tots dos costats assumien risc compartit.
Seguiment visible: Base de dades pública de tots els projectes finançats, incloent-hi resultats, aprenentatges i contactes. Qualsevol soci podia veure què funcionava i replicar-ho.
Entre 2010 i 2022, el programa va facilitar més de 200 projectes bilaterals de cooperació cultural, va mobilitzar €12 milions en cofinançament i va generar més de 50 publicacions acadèmiques sobre bones pràctiques. Més important: el temps mitjà des de la primera conversa fins a l’acord signat es va reduir de 18 mesos a 6 mesos, segons avaluacions independents del programa.
L’èxit no va venir de tenir més pressupost o autoritat política. Va venir de construir sistemes que van generar confiança: vocabulari compartit, accions verificables i seguiment transparent van permetre a actors diversos coordinar sense necessitar anys d’història compartida.
Aquest és el diagnòstic ràpid que uso quan avaluo si una negociació multilateral té probabilitat de bloquejar-se. Usa’l en la teva pròxima reunió preparatòria o quan sentis que un procés “no avança, però ningú sap per què”:
Mapatge d’expectatives:
☐ Hem demanat a cada part que descrigui (en conductes observables) què esperen sota els 3 termes més ambigus de l’acord?
☐ Existeixen diferències significatives que necessiten resoldre’s abans d’avançar?
Senyals culturals:
☐ Cada compromís declarat té una acció verificable associada en els primers 30 dies?
☐ Aquestes accions són visibles per a socis externs, no només per a negociadors?
Reciprocitat estructurada:
☐ El primer intercanvi de valor ocorre de forma simultània (no seqüencial)?
☐ Ambdues parts assumeixen risc equivalent en fases primerenques?
Seguiment visible:
☐ Existeix un canal públic on actors externs poden veure progrés real?
☐ Hi ha mecanisme perquè beneficiaris directes donin feedback sobre qualitat d’implementació?
Si has respost “no” a més de 3 preguntes, el teu procés té alt risc de bloquejar-se per desconfiança—independentment de què tan sòlids siguin els arguments tècnics o polítics.
El context global fa que aquesta aproximació sigui més rellevant que mai:
Fragmentació d’actors: Els grans acords multilaterals tradicionals estan donant pas a coalicions ad hoc d’actors diversos—governs, fundacions, universitats, sector privat, organitzacions comunitàries. Aquestes coalicions no tenen història compartida ni estructures de governança establertes.
Velocitat de canvi: Crisis globals (pandèmies, canvi climàtic, desplaçaments massius) requereixen coordinació ràpida. No podem esperar 18 mesos que “les parts es coneguin” abans d’actuar.
Desconfiança estructural: Dècades de promeses incomplertes—des de desenvolupament sostenible fins a cooperació tecnològica—han generat escepticisme cap a qualsevol nou acord. La cultura com a infraestructura permet construir confiança a través d’evidència, no discurs.
La cultura no és ornament que s’afegeix després de signar acords. És la infraestructura que fa possibles aquests acords—especialment entre actors sense història compartida de cooperació.
Quan pensem en la cultura com a sistema de senyals, rituals i evidència (no com a sector o pressupost), desbloquegem el seu potencial real: reduir incertesa, alinear expectatives i accelerar decisions legítimes en contextos en què la confiança prèvia no existeix.
Els casos de SCUB, el Louvre i EU-LAC demostren que aquest enfocament funciona a diferents escales i geografies. La pregunta no és si la cultura pot facilitar acords—és si estem disposats a construir aquesta infraestructura de forma intencional.
Si treballes en processos multilaterals bloquejats per desconfiança, espero que aquest marc et pugui ajudar.
Seguim la conversa a LinkedIn. M’interessa conèixer quins senyals culturals funcionen en el teu context.
Les institucions continuen dissenyant missatges per a feeds públics mentre les seves audiències prenen decisions en grups de WhatsApp als quals cap algorisme institucional no arriba. El problema no és tècnic. És una pregunta sobre com funciona la confiança quan desapareix la visibilitat i el que queda són relacions.
Quan apareix un deepfake que involucra la teva organització, el primer instint és tractar-lo com una emergència tècnica. Però el que determina el dany real no és el contingut fals: és el que fa la teva organització —o deixa de fer— en les hores següents. I això és una decisió de comunicació.
El teu equip ja fa servir IA, però encara no té regles clares? Aquesta guia pràctica explica com crear una política editorial d’IA en comunicació per decidir què es permet, qui revisa i com declarar-ne l’ús sense posar en risc la confiança.