El 22 de juliol de 2025, l’administració nord-americana va anunciar la seva retirada definitiva de la UNESCO, efectiva a partir del 31 de desembre de 2026. Aquesta no és la primera vegada que passa: els Estats Units ja va abandonar aquesta organització el 1984 i el 2017, marcant així una tercera sortida amb múltiples conseqüències polítiques i culturals.
Aquest anunci ha obert un espai estratègic important per a la Unió Europea, que té davant seu l’oportunitat d’assumir un lideratge més decidit en l’àmbit de la diplomàcia cultural global. Aquesta oportunitat coincideix amb el desenvolupament de la Brúixola Cultural per a Europa, iniciativa clau dins de l’estratègia europea de projecció internacional i valors democràtics.
La rellevància d’aquest moment resideix no només en la importància simbòlica de la sortida nord-americana, sinó també en les múltiples implicacions pràctiques que suposa per al futur de la cooperació internacional en educació, ciència i cultura.
La sortida nord-americana de la UNESCO transcendeix una disputa pressupostària o ideològica. Es tracta d’una reconfiguració del poder cultural global en el moment precís en què la Unió Europea busca projectar major lideratge normatiu internacional.
La reacció europea ha estat unànime en el seu missatge: el multilateralisme cultural no pot quedar en mans d’un únic actor global. Emmanuel Macron va reiterar el “suport indestructible” de França a la UNESCO, mentre que el canceller belga Maxime Prévot va qualificar la decisió nord-americana com “profundament lamentable”. Alemanya va emfatitzar la preferència per “reforma sobre abandonament”.
Aquesta posició europea consolidada reflecteix una estratègia més àmplia de la UE per posicionar-se com a garant de valors democràtics en organismes multilaterals, especialment quan altres actors adopten enfocaments més transaccionals o autoritaris.
La Xina ha incrementat notablement la seva influència a la UNESCO després de la sortida nord-americana de 2017, convertint-se en el principal donant amb aportacions properes als 65 milions de dòlars anuals. Més enllà del finançament, ha aconseguit posicionar diplomàtics clau en càrrecs estratègics, consolidant la seva presència institucional.
El 2018, la Xina va aconseguir el nomenament de Xing Qu com a subdirector general de la UNESCO. Com explica Richard Gowan de l’International Crisis Group: “La Xina no necessita controlar totes les decisions; la seva presència constant i financerament activa li permet modelar l’agència des de dins”.
A més, la Xina utilitza iniciatives com el seu projecte Belt and Road per impulsar projectes culturals i patrimonials a l’Orient Mitjà, Àfrica i Àsia, reforçant xarxes diplomàtiques i acadèmiques en aquestes zones.
Un aspecte fonamental és el control de les narratives històriques. En candidatures per a llocs patrimonials, la Xina presenta una versió oficial que emfatitza la identitat cultural Han, relegant veus minoritàries, amb impactes en regions com Xinjiang i el Tibet.
L’administració Trump argumenta que la UNESCO avança una agenda “globalista i ideològica” amb enfocaments sobre diversitat i inclusió considerats contraris a l’”America First”. Aquesta percepció reflecteix una tensió més profunda sobre el paper d’organismes multilaterals en la definició de valors i normes globals.
La pertinença de Palestina a la UNESCO des de 2011 continua sent base per a acusacions nord-americanes de biaix antiisraelià, una disputa que transcendeix administracions particulars.
Segons PBS News, l’assistència nord-americana representa actualment només el 8% del pressupost total de la UNESCO, resultat de la diversificació de fonts de finançament que ha experimentat l’agència en els últims anys. Aquesta xifra contrasta notablement amb el 22% que els Estats Units aportava el 2017.
Tot i que l’impacte financer directe és manejable per a la UNESCO, el simbolisme d’aquesta reducció genera incertesa respecte a la sostenibilitat del multilateralisme cultural.
La Unió Europea ha desenvolupat un consens sòlid sobre el valor estratègic de la UNESCO que transcendeix canvis en governs nacionals. Aquesta estabilitat contrasta marcadament amb la intermitència nord-americana i ofereix una base sòlida per a major lideratge europeu.
La narrativa europea consolidada presenta els Estats Units com a exponent d’unilateralisme perjudicial, la Xina com oportunisme autoritari preocupant, i la UE com a defensora natural del multilateralisme democràtic.
El moment resulta particularment propici perquè la UE desenvolupa actualment la seva Brúixola Cultural per a Europa amb objectius específics de major projecció cultural global.
Per aprofundir en les estratègies i pràctiques de diplomàcia cultural, que són fonamentals per a aquest lideratge europeu, recomano consultar la meva anàlisi sobre diplomàcia cultural, on parlo sobre conceptes clau i casos pràctics que enriqueixen aquesta perspectiva estratègica.
Europa pot ocupar el buit institucional deixat per els Estats Units per promoure un multilateralisme més inclusiu, transparent i fonamentat en drets humans. Això implica no només incrementar contribucions financeres sinó liderar coalicions de països que comparteixen valors democràtics.
La UE compta amb avantatges comparatius significatius: diversitat lingüística i cultural interna, experiència en gestió de diferències mitjançant diàleg, i xarxes consolidades amb països del Sud Global a través de programes de cooperació al desenvolupament.
Europa pot defensar de manera proactiva la diversitat cultural, llibertat acadèmica i pluralitat històrica davant enfocaments homogenis o autoritaris. Això resulta particularment rellevant en nominacions patrimonials on es requereix equilibri entre reconeixement cultural i respecte a drets de minories.
Europa pot promoure estàndards globals en educació i intel·ligència artificial basats en supervisió humana, equitat i seguretat. El marc regulador europeu per a IA ofereix un model exportable a través de la UNESCO, especialment en països que busquen alternatives a enfocaments més permissius o autoritaris.
A través de programes culturals, educatius i científics finançats per la UE en associació amb la UNESCO, es consolidaria un perfil europeu com a actor normatiu global. Això inclou finançament de projectes en països tercers i intercanvis acadèmics.
Sense contrapès democràtic efectiu, la UNESCO podria inclinar-se cap a agendes que validen versions oficials de la història i minimitzen violacions a drets de minories. L’absència de lideratge occidental pot reforçar percepcions de declivi democràtic en organismes globals.
Europa ha d’evitar també la fragmentació interna en posicions sobre diplomàcia cultural. L’efectivitat del lideratge europeu dependrà de la capacitat per mantenir cohesió entre estats membres.
La UE pot incrementar la seva contribució financera a la UNESCO de manera coordinada, establint condicionalitats vinculades a transparència, participació democràtica i respecte a diversitat cultural. Simultàniament, ha d’intensificar la col·locació de professionals europeus en posicions tècniques clau.
Les aliances estratègiques amb països del Sud Global resulten crucials, oferint alternatives al model xinès de cooperació cultural. Europa pot liderar iniciatives que combinin preservació patrimonial amb desenvolupament econòmic local.
La tercera sortida nord-americana de la UNESCO no és només una notícia més sobre unilateralisme. És una oportunitat històrica perquè Europa assumeixi lideratge en la definició d’estàndards globals de cultura, educació i ciència.
Com a professionals en comunicació estratègica i diplomàcia cultural, tenim la responsabilitat d’analitzar aquestes dinàmiques més enllà de titulars periodístics. La diplomàcia cultural del segle XXI es decideix en aquests moments de reconfiguració geopolítica.
Quina és la teva perspectiva sobre el paper que Europa hauria de jugar en aquests espais multilaterals? Connecta amb mi a LinkedIn per continuar aquesta conversa sobre el futur de la diplomàcia cultural europea.
La Llei d’IA per als equips de comunicació va molt més enllà d’aprendre a utilitzar eines. Aquesta guia explica les obligacions de 2026 i com convertir-les en criteris clars d’ús, revisió i transparència.
Explicar una decisió pública no consisteix a sonar impecable. Consisteix a mostrar criteris, límits i retorn perquè pugui entendre’s com a raonable i responsable.
Una campanya pot tenir un missatge responsable i distribuir-se mitjançant una experiència que pressiona. La confiança també es dissenya.