Un festival acaba diumenge. Dilluns, l’equip té fotografies, xifres d’assistència, mencions a la premsa i una col·lecció de publicacions per a les xarxes socials.
Tot això permet demostrar que hi va haver activitat.
Però deixa una pregunta més difícil: què queda quan es desmunta l’escenari?
Potser algunes persones han descobert un espai cultural. Potser s’han creat relacions entre artistes, associacions i institucions. O pot ser que el programa hagi acabat exactament on va començar: en una acció visible, ben comunicada i sense continuïtat.
En els darrers anys, institucions i organismes culturals han relacionat la participació cultural amb la democràcia, la cohesió social i la confiança pública. Convé tractar aquesta promesa amb cautela. L’informe «Culture and democracy, the evidence», elaborat pel Dr. William Hammonds i el seu equip per a la Comissió Europea, recull recerques que associen la participació cultural amb una implicació cívica i democràtica més gran. També assenyala que persisteixen desigualtats d’accés importants.
La cultura pot contribuir a la confiança pública quan ofereix continuïtat, llibertat artística i capacitat de participació real. La seva aportació consisteix a crear condicions per a la trobada, l’expressió i les relacions sostingudes; la confiança dependrà després de com actuï la institució.
La paraula infraestructura ens sol fer pensar en edificis. Un teatre, una biblioteca o un centre cultural són infraestructures físiques, però el concepte que proposo, el d’«infraestructura democràtica», és més ampli.
En formen part el temps de les persones que coordinen, els recursos per remunerar els artistes, la traducció, el transport, l’accessibilitat, la llibertat per plantejar temes incòmodes i unes regles que permetin a la comunitat influir en les decisions.
Des d’aquesta perspectiva, l’edifici és una peça del conjunt. La infraestructura adquireix una dimensió democràtica quan aquest espai permet trobar-se, crear, discrepar, participar en les decisions i tornar-hi.
Aquesta dimensió depèn de qui participa, qui pot proposar i decidir, quines veus hi troben espai i quina resposta reben les idees aportades.
La Culture Compass for Europe situa l’accés, la participació, la diversitat cultural i la llibertat artística entre les condicions que han de sostenir les polítiques europees. El seu plantejament ajuda a desplaçar la conversa de la programació d’esdeveniments cap a les condicions que fan possible una vida cultural oberta.
Per tant, parlar de cultura com a infraestructura democràtica significa sostenir llocs, relacions, drets i capacitats que permetin participar, expressar-se i influir de manera continuada en la vida col·lectiva.
Una campanya sol treballar amb un missatge, un públic i un calendari. Pot informar ràpidament, mobilitzar persones en un moment concret o donar visibilitat a una causa. I, si aquest és el seu objectiu, el pot complir molt bé.
Un procés cultural funciona a un altre ritme. Pot obrir un espai on les persones interpretin, creïn i discuteixin, fins i tot quan no arriben a una conclusió comuna. En aquest espai hi caben altres mirades, a més del missatge que la institució vulgui transmetre.
Quan aquesta participació es manté en el temps, pot contribuir a la confiança pública. Una comunitat que comprova que una institució escolta, compleix els seus compromisos, explica els seus límits i té cura de la relació viu una experiència diferent de la d’una acció aïllada. La confiança pot créixer a partir d’aquesta continuïtat i aquesta coherència.
El programa irlandès Creative Places ajuda a visualitzar aquesta diferència. Des del 2020, l’Arts Council irlandès ha finançat programes en llocs que anteriorment no havien rebut una inversió artística continuada. Cada zona compta amb coordinació local i desenvolupa la seva programació a partir de les necessitats, oportunitats i idees de la comunitat.
L’any 2025, l’organisme indicava que el programa era present en 19 comunitats, amb cinc milions d’euros invertits, i que havia arribat a 125.000 persones. Una avaluació encarregada a un equip extern va recollir més orgull local, connexió i sensació de possibilitat cultural.
El cas de Creative Places no demostra que la inversió cultural generi confiança democràtica en qualsevol context. Sí que permet veure com canvien les preguntes quan es financen temps, coordinació, participació local i continuïtat, en lloc de limitar l’èxit al nombre d’assistents.
La cultura no arriba a un espai neutral. Entra en comunitats amb desigualtats, conflictes, records compartits i diferents possibilitats de fer-se sentir.
Un programa pot utilitzar un llenguatge participatiu i continuar donant veu a les mateixes persones. Pot convidar una comunitat quan el tema, el pressupost i el format ja estan decidits. També pot seleccionar únicament expressions còmodes per a la institució o fer servir els artistes com a portaveus d’un missatge tancat prèviament.
La UNESCO recorda que la cultura pot bastir ponts, però també ser instrumentalitzada amb finalitats divisives. Per això, el valor democràtic d’un espai cultural depèn tant del seu propòsit com de les seves regles.
La llibertat artística actua com una salvaguarda important davant d’aquesta instrumentalització. El Consell d’Europa subratlla que els artistes solen fer visibles problemes, veritats incòmodes i assumptes que queden fora del discurs polític habitual.
Una institució que dona suport a la cultura ha d’acceptar que no controlarà cada interpretació. Pot establir límits legals, pressupostaris o de seguretat, però els ha d’explicar amb claredat. Si cada resultat ha de confirmar la narrativa oficial, som davant d’una campanya cultural, no davant d’un espai de creació lliure.
La cocreació s’ha convertit en una paraula habitual en convocatòries i programes europeus. El seu ús, però, abasta experiències molt diferents.
Demanar opinions sobre un programa ja dissenyat és una consulta. Cocrear implica que les aportacions puguin modificar alguna part rellevant del procés: l’agenda, els formats, l’ús dels recursos, la selecció de participants, l’autoria o l’avaluació.
Això no obliga a repartir totes les decisions per igual. Una institució conserva responsabilitats jurídiques i pressupostàries que no pot delegar. El més important és explicar des del principi què està obert a decisió, quins límits hi ha i quin retorn rebrà qui hi participi.
La participació amb capacitat d’influir també apareix en debats europeus recents. En el marc del Fòrum Mundial per a la Democràcia del 2025, el Consell d’Europa va plantejar que fer més participatives les polítiques culturals implica revisar com es prenen les decisions, com es distribueixen els recursos i de quina manera es convida la ciutadania a contribuir-hi.
El mateix plantejament ha arribat a les relacions culturals internacionals. L’any 2026, el Servei Europeu d’Acció Exterior va descriure un canvi de la promoció o exhibició cultural cap a l’intercanvi mutu, les relacions entre persones i la cocreació. Entre els seus principis inclou la confiança mútua i el compromís a llarg termini amb comunitats i professionals culturals.
A la pràctica, compartir capacitat requereix temps i recursos. També exigeix remunerar el coneixement local, reconèixer autories i acceptar que el resultat potser serà diferent del que imaginava l’entitat finançadora.
L’assistència importa. Permet saber si una activitat va arribar a cent persones o a deu mil, si el pressupost va ser raonable i si el programa va assolir una part del públic previst.
La xifra queda curta quan es converteix en l’única definició d’èxit. Saber quantes persones hi van entrar no ens diu qui en va quedar fora, fins a quin punt van poder intervenir, si hi van tornar, quines relacions van sorgir o què va aprendre la institució.
El marc Culture|2030 Indicators de la UNESCO combina dades quantitatives i qualitatives mitjançant 22 indicadors temàtics i fonts diverses. La lliçó per a un programa concret és senzilla: mesurar bé requereix observar l’activitat i també les condicions que va deixar.
L’accés es pot analitzar observant la diversitat de participants, les barreres detectades i les mesures que van funcionar. La capacitat de decisió s’aprecia comparant què estava obert a la participació i què va canviar gràcies a aquesta.
La continuïtat exigeix observar si les persones hi tornen, si apareixen noves col·laboracions i si queden recursos o coneixements al territori. La relació institucional s’entén millor preguntant si els compromisos van ser clars, si hi va haver retorn i com es van gestionar els desacords.
Les entrevistes, l’observació, les històries de canvi i els mapes de relacions completen les dades d’assistència. Un bon sistema d’avaluació combina tots dos tipus d’evidència i reconeix allò que encara no es pot atribuir amb seguretat al programa.
Què hauria de quedar quan acabi la programació? La resposta pot ser una xarxa local, noves capacitats, un espai accessible, una relació amb artistes o un mètode de participació que la institució mantindrà.
En quines decisions han pogut participar realment? Assistir a una activitat, aportar una opinió i intervenir en el seu disseny són formes diferents de participació. Convé explicar quin marge de decisió hi havia i què va canviar gràcies a les aportacions rebudes.
Quines persones o col·lectius continuen quedant-ne fora? Presentar una activitat com a oberta a tothom no garanteix la igualtat d’accés. El cost, la distància, l’idioma, els horaris, l’accessibilitat física o la sensació de no sentir-se convidat poden actuar com a barreres. Identificar-les també forma part del disseny.
Quina llibertat conserva la creació? Si el resultat ha de confirmar una conclusió institucional, la proposta s’ha de presentar com a comunicació o programació temàtica, no com a cocreació oberta.
Com sabrem què ha canviat? La resposta hauria d’incloure activitat, accés, capacitat de decisió, continuïtat i aprenentatge, sense prometre efectes democràtics que el projecte no pugui demostrar.
Plantejar-les a temps ajuda a ordenar el disseny, precisar quin tipus d’intervenció estem creant i parlar dels seus resultats amb la prudència necessària.
La cultura pot aportar a la vida democràtica una cosa difícil d’aconseguir amb una intervenció puntual: temps compartit per crear, interpretar, discrepar i construir relacions. Aquesta possibilitat apareix quan hi ha accés, llibertat artística, continuïtat i una influència recognoscible de les persones participants.
També requereix humilitat institucional. La cultura perd part del seu valor democràtic quan s’utilitza per confirmar un missatge tancat, decorar una decisió o acumular visibilitat. La seva força rau precisament a obrir un espai que la institució no controla del tot, tot i que continuï sent responsable de com el finança i en té cura.
En dissenyar un programa cultural, convé mirar més enllà de les xifres d’abast i preguntar-se què podran fer juntes les persones i si, quan acabi, comptaran amb més relacions, coneixements o espais per continuar creant i participant.
Si treballes en cultura, comunicació pública o programes internacionals, m’interessa conèixer la teva experiència a LinkedIn: què hauria de perdurar després d’un projecte cultural perquè puguem parlar d’infraestructura democràtica, més enllà de l’esdeveniment?
Significa sostenir espais, recursos, drets i relacions que permetin a les persones crear, participar i tenir una certa influència sobre la vida cultural de la seva comunitat. Inclou edificis, però també continuïtat, accessibilitat, coordinació, llibertat artística i capacitat de decisió.
Ha de diferenciar amb claredat els seus objectius institucionals de la llibertat creativa. Pot establir límits i responsabilitats, però ha de permetre pluralitat, crítica i resultats que no reprodueixin exactament el seu propi discurs.
La cocreació és real quan les persones participants poden modificar decisions rellevants. L’equip ha d’aclarir quins aspectes estan oberts, com s’incorporaran les aportacions, quins límits hi ha i quin retorn rebrà la comunitat.
Convé combinar xifres amb evidència qualitativa. A més de l’assistència, es poden observar barreres d’accés, diversitat, continuïtat, noves col·laboracions, capacitat de decisió, aprenentatges i canvis en la relació entre la institució i la comunitat.
Per si sola, no. La cultura pot crear oportunitats per a l’escolta, la participació i les relacions sostingudes, però la confiança dependrà també del comportament de la institució, el compliment dels compromisos, la distribució del poder i la manera de respondre davant dels desacords.
Aquest article parteix del tema, l’enfocament i els criteris editorials definits per mi. En elaborar-lo, es van utilitzar eines d’intel·ligència artificial per donar suport a la documentació, organitzar el contingut i preparar un primer esborrany. Abans de publicar-lo, el text va passar per la meva revisió de les dades, les fonts enllaçades, el context, el to i la redacció final. Jo, Laura Mellado, aprovo la versió publicada i n’assumeixo la responsabilitat editorial.
La diversitat de veus en un programa multiactor no és el problema. El problema és l’absència d’una arquitectura que les organitzi sense apagar-les. Com dissenyar coherència narrativa quan diversos actors, lògiques i audiències han de comunicar un mateix programa sense fragmentar-se ni uniformitzar-se.
Les institucions continuen dissenyant missatges per a feeds públics mentre les seves audiències prenen decisions en grups de WhatsApp als quals cap algorisme institucional no arriba. El problema no és tècnic. És una pregunta sobre com funciona la confiança quan desapareix la visibilitat i el que queda són relacions.
Quan apareix un deepfake que involucra la teva organització, el primer instint és tractar-lo com una emergència tècnica. Però el que determina el dany real no és el contingut fals: és el que fa la teva organització —o deixa de fer— en les hores següents. I això és una decisió de comunicació.